el deure moral de ser lúcid: l'apologia de Sòcrates (1)

El títol d'aquesta entrada fa referència a un article del filòsof i pedagog Gregorio Luri a la revista del Col·legi de Llicenciats en Filosofia. M'ha semblat entreveure un rastre a l'actitud de Sòcrates durant el seu judici, que pot ajudar a aquells que feu el treball sobre l'Apologia. A la primera part de l'Apologia es parla del deure de ser autèntic, de ser ver. De fet, només al primer paràgraf hi ha deu referències als termes "veritat" i "mentida".
Qui són, a parer de Sòcrates, els mentiders? Sens dubte són aquells que volen convèncer als altres del que no són. Vet aquí l'exemple dels acusadors: els acusadors (en especial Meletos) són individus mesquins, perquè es veuen legitimats per jutjar la conducta dels altres, però sense sentir-se ells exigits moralment. Aquesta mena d'individus es poden identificar perquè és gent que s'indigna moralment amb molta facilitat, quan la seva conducta indica el contrari: com si el fet de voler semblar indignat et fes més moral...
I qui són els que diuen la veritat? Aquest perfil d'individu l'encarna Sòcrates: l'exigencia moral. Sòcrates vol justificar que la seva vida -i la seva mort- han estat motivades pel deure moral que segueix a la voluntat de ser lúcid. I aqui rau la seva manera d'entendre l'acte educatiu: la seva vida serà el testimoniatge de la veritat. Per demostrar la veritat de les paraules d'un mestre, cal que aquest mestre ho testimoniï amb la seva vida. Una forma de vida com cal.
Per tant, si això és realment així, podem veure que per Sòcrates les decicions i les accions responen més a una idea de destí (en sentit grec, de deure que li ve dels deus) que a una opció: en el cas de Sòcrates, no podia haver actuat d'altra manera. Per exemple, Sòcrates explica que ell sabia que ser crític amb els "savis" de la ciutat li portaria enemistats, i que aquesta actitut li comportaria perill; però va actuar com calia. Heus aquí l'intel·lectualisme moral del qual hem parlat a classe.
Una vida és ètica si s'ha regit per la fidelitat a uns principis morals il·luminats per la consciència, i no en funció de les conseqüències (inconvenients, molesties, perills...); que en el cas de Sòcrates el poden dur a la mort mateixa. La consciencia recta, lúcida, ha de ser el motor de la vida ètica.

i Sòcrates avui?

Tal com hem vist a classe, Sòcrates representa la figura de l'intel·lectual crític amb el poder, incòmode per als personatges influents perquè desemmascara la falsa autoritat —o, com a mínim, una autoritat no fonamentada en la "saviesa".
En tota època han existit —o haurien d'haver existit— personatges d'aquesta mena, perquè garanteixen una regeneració higiènica del poder.

I avui dia? Qui faria el paper de Sòcrates a la nostra societat?

els sofistes o Sòcrates?

Hem vist a classe que Sòcrates confia que poguem descobrir nocions universals —vàlides per a tothom— dels valors universals. És a dir, que dialogant raonablement podríem aconseguir pautes de conducta que ens permetessin jutjar una forma de ser i d'actuar com a ètica o no ètica.
Aquests valors morals, amb tot, no vindrien imposats de fora per la força de l'autoritat, sinó que se'ns presentarien a la consciència. Perquè no se'ns pot obligar a ser ètics si no ho fem en consciència; sense consciència moral, només semblaríem ètics. De fet, aquesta és la causa de la degradació moral d'Atenes.
En canvi, els sofistes consideren que no hi ha cap forma de coneixement moral superior, ja que sospiten que les persones que s'atribueixen aquest coneixement volen justificar —de fet, amaguen— una pretesa superioritat moral. Els sofistes consideraran que el que són els valors morals depenen de la lliure determinació dels individus que han de viure en aquest marc ètic.

I tu què en penses? Creus que hi ha valors morals universals? Com es determinarien aquest principis morals naturals? Com se'ls ompliria de significat?

cafès socràtics

Qui deia que la filosofia socràtica estava desfassada? Sembla ser que la metodologia del diàleg socràtic torna amb força, a partir d'una iniciativa que va prendre cos a França: per què no dialogar de manera oberta i lliure sobre un tema proposat guiats de la mà d'un filòsof? i per que no dialogar al voltant d'un cafè? Perquè la recerca és sempre recerca en diàleg amb un altre, sobretot si no pensa com tu.

Més informació a: cafès socràtics.

Què et sembla la iniciativa?

dibuix, 10; filosofia,0

Aquest és el títol d'un article de Juli Capella publicat a El Periódico de Catalunya el 7 d'octubre de 2009. Pot ser interessant, especialment pel fet que ho digui un intel·lectual que no pertany al gremi dels filòsofs. Us poso l'enllaç perquè el pugueu llegir. Ja direu què us sembla...

Dibuix, 10; filosofia, 0