El títol d'aquesta entrada fa referència a un article del filòsof i pedagog Gregorio Luri a la revista del Col·legi de Llicenciats en Filosofia. M'ha semblat entreveure un rastre a l'actitud de Sòcrates durant el seu judici, que pot ajudar a aquells que feu el treball sobre l'Apologia. A la primera part de l'Apologia es parla del deure de ser autèntic, de ser ver. De fet, només al primer paràgraf hi ha deu referències als termes "veritat" i "mentida".
Qui són, a parer de Sòcrates, els mentiders? Sens dubte són aquells que volen convèncer als altres del que no són. Vet aquí l'exemple dels acusadors: els acusadors (en especial Meletos) són individus mesquins, perquè es veuen legitimats per jutjar la conducta dels altres, però sense sentir-se ells exigits moralment. Aquesta mena d'individus es poden identificar perquè és gent que s'indigna moralment amb molta facilitat, quan la seva conducta indica el contrari: com si el fet de voler semblar indignat et fes més moral...
I qui són els que diuen la veritat? Aquest perfil d'individu l'encarna Sòcrates: l'exigencia moral. Sòcrates vol justificar que la seva vida -i la seva mort- han estat motivades pel deure moral que segueix a la voluntat de ser lúcid. I aqui rau la seva manera d'entendre l'acte educatiu: la seva vida serà el testimoniatge de la veritat. Per demostrar la veritat de les paraules d'un mestre, cal que aquest mestre ho testimoniï amb la seva vida. Una forma de vida com cal.
Per tant, si això és realment així, podem veure que per Sòcrates les decicions i les accions responen més a una idea de destí (en sentit grec, de deure que li ve dels deus) que a una opció: en el cas de Sòcrates, no podia haver actuat d'altra manera. Per exemple, Sòcrates explica que ell sabia que ser crític amb els "savis" de la ciutat li portaria enemistats, i que aquesta actitut li comportaria perill; però va actuar com calia. Heus aquí l'intel·lectualisme moral del qual hem parlat a classe.
Una vida és ètica si s'ha regit per la fidelitat a uns principis morals il·luminats per la consciència, i no en funció de les conseqüències (inconvenients, molesties, perills...); que en el cas de Sòcrates el poden dur a la mort mateixa. La consciencia recta, lúcida, ha de ser el motor de la vida ètica.
La normalidad
Fa 2 setmanes
jo tinc una pregunta, que no va relacionada amb aquet text.
ResponEliminaSi tant Sòcrates com Plató creuen en la transmigració de l'ànima, pensen que el cos es la presó d'aquesta i que quan morin quedara alliberada i no temen a la mort perquè han estat tota la seva vida preparan-se per aquesta situació, en algun moment algun dels dos pensa en suïcidar-se? (Per la part de Sòcrates hem refereixu abans de que fos condemnat i tot això.)
O bé, creuen que afectaria a la seva propia vida eterna, perque seria un reflex de cobardia,i per tant, no tindrien tants bons tractes depres de morts?
O creuen que la seva tasca d'ajudar als seus deixebles a coneixer és molt important i que si es suïcidesin, tota la població quedaria afectada per aquet fet?
Es una mica fora de tó, però esque mestranya que en cap moment donguin arguments a favor o en contra. Potse mai su van plantejar.
Adrià Forniels
2nC